Befunkeando

Autora: Mª Jesus Ollé

Liure adaptació del conte: Mª Jesús Ollé

Desembre 2015

Unes paraules:

Fa dues setmanes a la Universitat van demanar avis de més de 70 anys per explicar un conte als infants. Em vaig oferir, sempre m'han agradat els contes i un molt especial, el que m'explicava la meva àvia Marcelina; «El conte de les tres taronges».

Vaig començar a recordar la història, la que us explicaré; però mai m'havia adonat que entre la persona que l'explica i la que ho escolta es creen uns lligams molt especials, uns lligams que fan que el record del contista perduri en el temps. Quina sort tenir una àvia, que m'expliqués aquell conte i per descomptat històries del seu temps.

Jo també vaig explicar-ho als meus fills i als meus nets i cada vegada en acabar el conte, sempre em deien: «Altre cop. Altre cop» Jo procurava distreure'ls com podia doncs el conte era llarg, però sempre m'ho tornaven a demanar i mai em van deixar amb la paraula a la boca per anar-se'n a jugar, sempre els semblava que el conte havia sigut curt.

L'altra dia, vaig explicar-ho a la Universitat a uns nens, i he recordat moltes coses, de les tardes que a la vora del braser l'àvia i jo passàvem el temps, tot parlant ella i escoltant-la jo.

Espero, que malgrat la gran dosi de TV que prenen els nens i el poc temps que tenen les famílies avui, algú expliqui històries als nens, creieu-me que val la pena, i confio que els meus fills els expliquin als seus fills i nets, per això aquesta història queda escrita, per a ells i per a vosaltres, si tinc la sort que us faci recordar la vostra infantessa, hauré aconseguit el meu propòsit.

He volgut saber l'origen d'aquest conte i a Internet he trobat les següents dades. Uns diuen que pot ser un conte xinés i d'altres que pot ser italià. Hi ha un conte escrit pel Alfred de Musset i el músic rus Sergei Prokopiev va composar la música per a una òpera satírica d'aquest nom.

Les històries s'hi assemblen però no són iguals. Jo us explicaré la versió de la meva àvia, la que m'explicava a mi.

Autora.Alinne Dassel

Capítol 1er. En Joanet

Fa molts anys, hi havia un poble petit, perdut a les muntanyes del Pirineu. Les cases escampades per la contrada, la gent vivia tranquil·la, els homes cultivaven les seves terres i tenien cura del bestiar, i les dones criaven els fills i feien les tasques de la casa, mentre els nens jugaven a l'aire lliure.

Vivien al poble una parella molt i molt rica, amb moltes terres, amb cavalls, vaques, porcs, gallines i conills. A tota la comarca era coneguda la generositat d'aquesta família, així que quan algú tenia una necessitat i ells se’n assabentaven , els mancava temps per ajudar-lo. Per això eren molt estimats pels seus veïns; però una cosa els tenia tristos, no tenien fills, van passar uns quants anys i quan ningú s'ho esperava, el desitjat nen va arribar, va néixer l'hereu.

La casa s'omplí de joia, van fer festa per celebrar el bateig i tot el poble hi va estar convidat. Mai s'havia vist una festa tan gran en aquell lloc.

Li van posar per nom Joan. En Joanet va ser l'alegria dels pares, dels avis, i de la gent del poble, era amorós i rialler, menjava bé, dormia i d'aquesta manera es va fer un nen molt fort i maco.

Una tarda del mes d'agost, molt calorosa, la mare va sortir al porxo de la casa per estar fresca, als seus braços hi duia en Joanet. Tot de sobte i sense saber d'on, se li presentà una dona desconeguda, que li va dir que tenia fam i que no tenia res per menjar.

La mare agafà el nen que ja gatejava i va entrar a la casa, a buscar menjar per donar-li a la dona. Passada una curta estona, va sortir amb un pa molt gros, que ella mateixa acabava de treure del forn, també li va portar un tall de cansalada i una ampolla d'oli.

Quan li estava donant els aliments, en Joanet va fer un salt dels braços de la mare al terra i va tombar l'ampolla d'oli, que va caure al terra. La dona en comptes de disculpar al nen, va començar a cridar i fins i tot volia donar-li una bufa; la mare li aturà la mà i li va dir que el nen ho havia fet sense voler i que no n'hi havia per tant; però la dona molt furiosa se'n va anar cridant i dient que aquell nen entremaliat, quan fos gran, no trobaria cap noia per casar-se, a menys que anés a trobar-la a l'Hort dels Gegants.

La mare estava pel nen i no va fer cas dels crits d'aquella dona.,

Aquella dona era una bruixa.

Capítol 2on. L'hort dels tres gegants

Van passar els anys i en Joanet es va anar fent un noi, era molt respectuós amb tothom, ajudava als pares, va aprendre a llegir i a escriure i també va aprendre a fer comptes.

Tenia molts amics, era simpàtic i guapo i va arribar l'hora de trobar novia. Ell ho va intentar, però no hi havia manera, les noies no volien casar-se amb ell, i el noi estava molt amoïnat i els seus pares encara més. Es casaven tots els seus amics i ell encara estava solter.

Un dia la mare li preguntà perquè estava tan amoïnat i ell li va explicar.

Van decidir anar a veure un de molt vell que vivia al poble i que tothom deia que era una savi.

Aquell home els va escoltar amb gran atenció i els va explicar que hi havia un remei, que era anar a buscar unes taronges que eren màgiques a un hort que estava guardat per tres gegants i que era perillós, perquè vigilaven els taronges, dia i nit i que quan dormien ho feien amb els ulls oberts i quan eren desperts els tenien tancats però hi veien; però que era molt lluny, uns tres dies a cavall. L'home els hi va desitjar sort i van acomiadar- se.

Els va faltar temps per a fer els preparatius del viatge, el pare preparà el cavall i li donà una escopeta per defensar-se de les besties salvatges que pogués trobar, la mare li preparà uns entrepans i una cantimplora amb aigua. L'ompliren de petons i abraçades i van sortir a veure'l marxar.

En Joan molt animós va fer marxar el cavall i catacrac, catacrac, catacrac, va anar cap l'hort dels taronges. Després de tres dies de camí va veure una mena de llum que desprenien uns tarongers. A la fi ja hi havia arribat.

Baixà del cavall i s’acostà sense fer soroll. Al peu del tarongers dormien, amb els ulls molt oberts els tres gegants. Poc, a poc, sense fer soroll en Joan va apropar-se els tarongers. Veient que n'hi havien tres va agafar una taronja de cadascú. Estava molt nerviós, per si en una d'aquestes els gegants tancaven els ulls. Va guardar les taronges al seu sarró, munta a cavall i va sortir corrent sense mirar darrera.

Quan ja respirava tranquil va sentir al darrere seu unes passes fortíssimes, con si fossin trons. El noi girà el cap i va veure aquells gegants que el perseguien i que aviat l'atraparien.

Recordà la veu del pare; “emportat l’escopeta”. Els gegants no eren besties salvatges, però poc els faltava, tiraria un tret a l'aire i tal vegada els aturaria..... I no s'ho pensà més, portava tres perdigons, va disparar el primer i..... una cosa inesperada va succeir, darrere d'ell va sorgir un camp molt gran tot ple d'ortigues i altres plantes amb pinxos. Els gegants no es van aturar i es van ficar de peus, això va fer que triguessin molt temps a travessar aquell camp, perquè els pinxos se'ls clavaven a les cames i els picava molt.

Autora:Mª Jesús Ollé

Capítol 3er. Les condicions

Mentre tant, el nostre Joan va pogué asseure’s a la vora del camí per descansar, i impacient no va esperar més, va obrir una de les tres taronges..... i va sorgir per encant una noia preciosa, tota vestida de plata, els seus cabells negres anaven guarnits amb passadors de plata, duia collaret, arracades i polseres de plata i el seu vestit era d'un blau molt clar, guarnit amb brodats de fil platejat. Fins les sabates eren platejades.

Autora:Byoolet

En Joan gairebé no podia respirar de la impressió que li produí la noia. Va fer un esforç i li demana quin era el seu nom, la noia mirant-lo amb els seus grans ulls negres, li contestà, -Clara, em dic Clara- Al Joan el cor li bategava molt ràpid i va gosar demanar-li, -Clara et voldries casar amb mi?- La noia somrient li va dir que si, però que hi havia unes condicions; que li donés aigua per rentar-se, pinta per pentinar-se i mirall per mirar-se. En Joan intentà disculpar-se, dient que en aquell moment no tenia ni aigua, ni pinta, ni mirall..... La Clara amb cara de disgust, desaparegué i al Joan només van quedar-li les pells de la taronja.

Va fer el cor fort, pujà de nou al cavall i començà a galopar, ja es tornaven a escoltar les veus dels gegants que havien aconseguit passar el camp dels pinxos i tornaven a perseguir-lo.

Galopava i galopava però els gegants ja es veien, així que va decidir fer un altre tret a l'aire, per espantar-los i com l'altre vegada una cosa màgica va succeir, aquesta vegada al seu darrera va apareix una altíssima muntanya, que els gegants tindrien que escalar-la. Així que tenia com poc unes quantes hores per treure'ls avantatge.

En Joan galopava i galopava, no va parar ni per menjar, però finalment el seu cavall no podia córrer més, així que van tenir que tornar a aturar-se.

Imatge Domini pùblic

Aquesta vegada la seva impaciència va fer que sense pensar-ho més obris la segona taronja, mentre el seu cap barrinava si aquesta vegada la noia seria tan maca com l'altra….. I sí que va ser molt maca, era pèl-roja i anava tota guarnida d'or, el seu vestit resplendia com el sol i la seva carona també, era una autèntica preciositat; quan es recuperà de l'emoció, en Joan li preguntà el seu nom i ella li va dir que es deia Paula.

Autora: Byoolet

Després en Joan li preguntà si es volia cassar amb ell, ella li contestà que amb molt de gust, però que hi posava unes condicions, -necessitava aigua per rentar-se, pinta per pentinar-se i mirall per mirar-se. En Joan no gosà parlar, tan sols mogué el cap dient-li que no, i tot va succeir com l'altre vegada, en Joan es quedà amb un pam de nassos, cap cot, va asseure’s a terra per refer-se del contratemps i es va quedar una mica adormit.

Altre cop s'escoltaven les veuasses dels gegants, i venien molt enfadats. En Joan i el seu cavall van tornar a córrer i quan ja els tenien molt prop, en Joan gastà l'última perdigò que portava, tirant un tret a l'aire, i com l'altre vegada una cosa màgica va passar, darrera seu s'obri un riu molt ample, els gegants tindrien que travessar-ho nedant , i de tots es sabut que els gegants d'aquells temps no sabien nedar així que ja no el podrien perseguir mes.

En Joan va tornar a fer una parada en el seu camí, però aquesta vegada va pensar com solucionar les demandes de la noia de l’última taronja que li quedava per obrir. I va trobar la solució, així que obriria la tercera taronja.

I aquesta vegada la noia era més maca que ningú s'hagués imaginat, tenia els cabells rosos con l'or, la pell molt rosada, els ulls blaus i anava vestida de blanc i guarnida amb perles fines, semblava una autèntica núvia.

Autora: Byoolet

Quan en Joan li demanà el seu nom, ella va dir-li que es deia Anna i quan ell li preguntà si es voldria casar-se amb ell, ella molt dolçament li va dir que sí però li va posar les mateixes condicions que las altres noies. En Joan la va agafar de la mà i la va portar a la vora del riu, li explicà que allà tenia aigua clara i neta per rentar-se, la seva pinta per pentinar-se i que en un riu tan tranquil les seves aigües eren com un mirall on si podia mirar. L'Anna va quedar encantada i li va fer un peto dient-li que es casarien, que ja se'l estimava, perquè a més de guapo, havia demostrat ser molt intel·ligent, al solucionar el problema.

Tots dos pujaren a cavall i van fer camí cap a casa del noi, volien compartir la seva alegris amb els pares d’en Joan.

Capítol 4art. El casament

Els pares es passaven els dies mirant el camí per veure si tornava en Joan, fins que un dia el van veure arribar, Tornava content, havia trobat el seu amor, l'Anna, una noia que havia sortit d'una taronja, una noia que li havia robat el cor i que el feia molt feliç. L'Anna també volia casar-se amb en Joan i es veia una bona noia, només calia casar-se.

A la casa van començar els preparatius, tota la comarca anava plena; en Joan es casava, la festa seria molt gran i tots i estaven convidats. Els casaria el Sr. Rector a la Església del poble. Quan acabes la cerimònia els nuvis oferirien un gran banquet a casa seva.

A poques hores del casament, a la casa tot era moviment, dones que portaven flors per guarnir la casa, o trastejaven a la cuina amb grans cassoles, mentre altres ajudaven a preparar las taules.
L'Anna es retirà a la seva cambra per posar-se ben guapa, i quan estava pentinant-se els seus llargs cabells d'or, una dona se li presentà, dient-li – Què fas ? Vols que t'ajudi a posar-te bé aquestes flors al cap?- L'Anna no desconfià, seria una veïna o alguna parenta del Joan, i va dir-li que sí, que li agraïa el seu ajut. A poc que aquella dona comencés a pentinar-li els cabells, li va clavar una agulla al cap; al mateix moment l'Anna es convertí en una coloma blanca, i la dona que no era altra que la mateixa bruixa d'anys abans, es posà el vestit de l'Anna, les flors al cap i un vel que li tapava la cara.

I va arribar l'hora, l'Església era plena de gom a gom, en Joan molt cofoi, esperava l'Anna a peu de l’altar i va arribar la núvia. En Joan va tenir una sensació molt estranya, aquella noia no s'assemblava a la seva estimada Anna, sota el vel s'endevinaven unes faccions estranyes.
S'acostà a ella i li preguntà què li passava, ella li digué que estava cansada, que ja se li passaria. La cerimònia va continuar, tota l'estona, una coloma blanca es posava al costat del nuvi.

Quan va acabar la cerimònia tots van anar a la casa, i van asseure's a taula, els nuvis junts al centre de la gran taula i al seu costat els pares,però en Joan continuava desconcertat. Què li passava a l'Anna, aquell dia no estava maca, tot el contrari, tot era molt estrany, per més que els menjars eren molt apetitosos ell no en gaudia, estava molt preocupat. Entre plat i plat es sentia el riure dels veïns i les seves felicitacions, fins i tot ni van haver que a cau d'orella es feien creus parlant de la lletjor de la novia.

Entre plat i plat aquella coloma blanca menjava del plat del nuvi i cagava al plat de la núvia. La bruixa no podia aguantar més, així que molt enfadada li manà al Joan que fes fora aquella coloma o ella mateixa ho faria. El noi fins i tot es preguntà com havia estat tan cec i s'havia pogut casar amb aquella dona de tan mal caràcter i poca paciència. Mirà la coloma i com que tenia un cor bo, la va acaronar. Al fer-ho va notar que la coloma tenia una cosa que punxava al cap , com una punxa i li va treure.........

Sabeu que va passar? Doncs que l'Anna en tota la seva bellesa es va fer present....... i la bruixa en veure's descoberta va voler fugir de la festa, tot organitzant un gran aldarull. Els veïns veient el que havia passat la van perseguir i ella corria i corria per tot el poble fins que va arribar al bosc on es va poder amagar. Els veïns no la van trobar, però encara hi ha gent que explica que va sortir volant amb una escombra, i mai mes se la va tornar a veure.

Però tornem amb els nuvis, En Joan i l'Anna es van jurar amor per tota la vida i va ser cert perquè van viure molts anys, van tenir molts fills i sempre van ser molt estimats per tothom.